El torró de Xerta

ELS TORRONS DE XERTA

Aquest torró, molt trencadís, presenta una forma circular molt característica que li donen les dues neules entre les quals es posava, encara calenta, una massa blanquinosa feta barrejant avellanes torrades, mel, sucre, clares d'ou i canyella. Actualment, la pastisseria “La Xertolina” ha recuperat aquesta recepta i elabora i comercialitza el típic torró de Xerta.

De Xerta baixen torrons
Una de les coses que ha donat més rellevància i més fama al poble de Xerta ha estat l'elaboració del torró, del clàssic torró triangular i rodó. Quan vas a algun lloc i t'identifiques com a xertolí, la majoria de persones es queden sorpreses, et dediquen una lleugera rialla i tot seguit, et diuen que ets del poble del torró, del millor torró de les seves característiques que es menjava a la comarca, i també fora d'ella.

A finals del segle IXX hi havia a Xerta cinc fàbriques dedicades a l'elaboració de torrons i de xocolata. Totes elles eren força conegudes. Casa Pío, Casa Pau (la cèlebre marca registrada "La Xertolina"), Casa Josep Ricart, la factoria d'Ernest Martí i Bernat Pegueroles. Tots utilitzaven el mateix procediment, els mateixos formats, però cadascú tenia la seva pròpia fórmula. Les neules que protegien el torró també s'elaboraven als seus obradors respectius, on destinaven un departament específic per fer aquesta feina, que era força important, ja que havien de respectar un gruix especial.

Una acurada presentació
En el que tenien bona cura, era en la presentació i en els embolcalls del producte, solien emprar papers fins i delicats, de colors atractius i suggerents. El més qualificat i conegut era l'empleat per la fàbrica d'en Pau. En el seu embolcall destacava la clàssica figura de la dona xertolina d'aquella època. Faldilla llarga, davantal també llarg, cabells recollits a la darrera amb una artística monya i, al seu costat, la xertolina portava un càntir. Era la tradicional figura de la dona que, com cada dia, estava de volta del riu, on replegava l'aigua per beure durant la jornada i que, naturalment, era guardada al lloc més fresc de la casa. D'aquesta imatge va nàixer, per cert, la copel·la que es va fer famosa a la nostra comarca i que diu així:
El qui vulgui comprar sal,
que no vagi a les salines.
Que vingué a Xerta a provar
la sal de les xertolines.

Els torrons de Xerta creixien en fama i popularitat i, per tant, augmentava la seva producció, oferint al poble molts llocs de treball. Algunes famílies senceres es dedicaven a la manipulació d'aquests dolços, ben combinats d'avellanes, mel, sucre… i aquelles altres cosetes que, en quantitats poc elevades, constituïen el veritable secret de la seva real composició. Cada casa guardava gelosament aquest formulari, que era el secret més valuós de la família, la qual, a la fi, era el fabricant en qüestió.

La destrucció durant la guerra civil
Durant la guerra civil, la majoria de les fàbriques foren devastades i, en acabar, només varen ser dues les que volgueren continuar la tradició, concretament la d'Ernest Martí i la de Bernat Pegueroles. Aquesta última va ser la supervivent, ja que va mantenir-se en funcionament fins a la meitat de la dècada dels cinquanta, fent un altre intent amb posterioritat.

Una nova embranzida
El dia 22 de juliol de 1947, el Ministeri d'Indústria i Comerç va concedir el títol núm. 9204803, perquè es pogués produir el famosíssim i tan esperat "Torró de Xerta" marca que figurava sobre l'empaquetatge del producte, sense limitació de mida ni de colors. Es fabricava a molt bon ritme, ja que els ho arribaven moltes comandes de les nostres terres i també de molts altres indrets de l'Estat. Era tanta la demanda de torró que es va haver d'estructurar torns de treball en un temps en què la feina era escassa per a tothom, tot ocupant persones força mancades d'ingressos econòmics.
A Bernat Pegueroles el va succeir al capdavant del negoci el seu fill, Bernat Pegueroles i Cid, qui va impulsar encara més la producció de torrons. Un agent comercial li portava comandes dels llocs més llunyans i desconeguts, tal era la qualitat del seu producte i la gran acceptació i ressò que, merescudament, s'havia guanyat la marca.

Desapareix una tradició
Uns anys després, a causa de l'encariment de les matèries primeres, dels costos de producció (la tècnica que empraven era totalment manual), es va haver de reduir el ritme de treball, fins a exhaurir-se del tot als primers anys de la dècada dels seixanta.

Intentar una remodelació de la fàbrica en aquest cas resultava prou complex, perquè representava unes despeses que Pegueroles no podia assumir aleshores. Els seus fills tampoc demostraven cap mena d’interès per tirar endavant el negoci familiar, fet que va determinar la decisió de tancar les portes de la fàbrica que tanta riquesa havia repartit entre la classe treballadora de Xerta.

La població va sentir molt la pèrdua de l'última fàbrica de torró que quedava a la localitat, no solament pels llocs de treball que es perdien, sinó també perquè fou el darrer reducte de tradició que, inexorablement, se n'anava en orris. Veure com es retirava el cartell de la façana de la fàbrica va fer córrer algunes llàgrimes en els ulls dels veïns del poble.

El més satisfactori del cas és que ningú de la gent gran no ha pogut oblidar la qualitat d'aquell torró artesà, fabricat a les Terres de l'Ebre, que omplia de festa les reunions familiars i les celebracions locals en què s'oferien els dolços més qualificats i de més prestigi.

 


 

Subscriure a
Menu

Menú principal

Formulari de cerca

Llengües